El call era una illa treta de les pàgines de la Bíblia i sòlidament  incrustada en el cor de la Ciutat. Així, més o menys confiada entre murs suposadament protectors, barri o districte amb vocació de ciutadella, aquell nucli poblacional de la comunitat hebraica, desenvolupava la seva energia creadora, és a dir, la banca, el comerç, l'artesania, la cultura, els costums, la tradició i la política interna. Potser, per a un observador d'aquell temps, passar de la urbs cristiana i europea als carrerons pacífics i reclosos del call, suposava, passar en pocs instants, d'un paratge geogràfic a un altre, d'occident a orient. Perquè el call, d'alguna manera, negava la realitat del món exterior i com el caragol, dins la fosca humida de la seva closca, deixava córrer els dies i els anys entre la feina, la taula, la tertúlia i la càtedra.