Pere Orpí és un poeta i prevere solidari i solitari, però no un frare de vida contemplativa i monacal. La seva vida té alguns paral·lelismes amb la de mossèn Cinto Verdaguer: poeta a qui s'ha fet poc cas, prou donat a trescar món i a ajudar els altres. I com el poeta de Folgueroles, "sofrí persecusió per causa de la justícia" i hagué de patir la incomprensió d'alguns dels seus col·legues i d'uns pocs feligresos intolerants en qüestions de cultura nacional  (en el bon sentit de la paraula). En aquest llibre el nostre capellà poeta conta tot el que duu dins la seva ànima d'ésser humà, d'artista, de sacerdot, de mallorquí ferit i orat per la ventada i l'onada que assoten la Mallorca-abocador del segle XXI. El llibre és el seu testament de servent del poble que tant estima. No amaga res als seus companys de viatge per aquesta vall: feligresos, amics de s'Estol des Picot esforçats caminants de l'estol Vidalba, fidels Rodamons, joves escolans, inimics... que també n'hi han sortit pel trànsit d'aquest camí de cabres, que paga amb esgarrinxades i que li ha fet enviar saliva i retenir llàgrimes més de dues vegades.

Hi ha una còpia en el prestatge 18.